LA NIT DE LA PURÍSSIMA

 

Quin cel més blau aquesta nit!

sembla que es vegi l'infinit

en tota sa grandesa,

en tota sa dolcesa;

L'Infinit sense vels,

més enllà de la lluna i dels estels...


La lluna i els estels brillen tan clars

en el blau infinit de la nit santa,

que l'ànima s'encanta

enllà...


Aquesta nit és bé una nit divina:

la Puríssima, del cel

va baixant per´queix blau que ella il·lumina,

deixant més resplandors en cada estel.


Per la nit de Desembre ella davalla,

i l'aire s'atempera, i el món calla.

Davalla silenciosa...

Ay! quina nit més blava i més formosa!

 

                                  * * * * * * *

 

LA NIT DE LA PURÍSSIMA


 Aquest poema de Maragall respon a l'interés que va mostrar sempre per la festivitat i la imatge de la Puríssima. En aquest poema, la Puríssima si bé no és el tema principal, és el complement necessari a fi i efecte que el tema -la nit- produeixi uns efectes determinats: la màgia i el misteri al seu entorn, la representació sensorial de l'emoció, la reacció espiritual de l'home davant el dogma, la iconografia tradicional, la pietat popular,... Més freqüentment, però, Maragall al·ludeix a la Puríssima de passada, com a simple dada referencial del calendari: el dia de la Puríssima (8 de desembre) representa l'inici de la recta final cap al dia de Nadal. És com un avís -el primer- de les celebracions litúrgiques i profanes pròpies del mes de desembre: santa Llúcia, la Missa del gall, Nadal, sant Esteve, cap d'any.

Galeria
Dreta