Els que ens esforcem per ser bons cristians, cada dia resem una o vàries vegades el “Pare nostre”, no Pare meu, i el “Nostre pa de cada dia”, no el meu pa. I dins d'aquesta pregària, demanem que Déu ens doni el pa de cada dia. El pa sempre ha estat l'element bàsic de la nostra alimentació. I més encara, és un símbol de la totalitat de les nostres necessitats.

Quan demanem al Senyor que ens doni el pa de cada dia, què esperem que ens doni? Evidentment que no només el pa, sinó tot el que necessitem per portar una vida digna i confortable. I, què és el que esperem rebre per sentir-nos satisfets? Riqueses, comoditats, luxes, poder, honors i prestigi?

Sens dubte que el Senyor espera de nosaltres que li demanem allò que és necessari per la supervivència i especialment per a la felicitat eterna. En la pregària que el mateix Jesús ens va ensenyar demanem el pa de cada dia; no una fortuna de bens materials, no que ens faci poderosos o savis, sinó que podem portar una vida digne amb els suficients mitjans que ens són necessaris, i que treballem per merèixer la vida eterna que ens espera. Li demanem també l'aliment espiritual de la comunió que supleixi la material i íntima de la missa que s'ha realitzat en la consagració.

Fixem-nos que demanem el nostre pa i no pas només el meu. Pensem també en tots els altres i especialment en aquells que més ho necessiten. La nostra pregària de petició no ha de ser egoista, sinó d'àmbit universal. El que demanem per nosaltres ho hem de demanar també pels altres. Pels més propers i pels més allunyats; per aquells amb qui simpatitzem i pels que no ens són simpàtics.

Que Déu ens ajudi i que ens doni el nostre pa de cada dia.

Enric Mirambell, suplement del “Full Parroquial”, Parròquies Carme / Mercadal, Diòcesi de Girona, 28/07/2019