INTRODUCCIÓ AL POEMA CANIGÓ

 

Sense cap mena de pretensió, a hom li ha semblat interessant donar-vos a conèixer un resum, amb ordre, del desplegament del poema Canigó, extret del llibre “Engrunes i retalls”, de Mn. Modest Prats, per tal de fer comprensible la lectura fonamental del poema verdaguerià.


L'acció del poema se situa al voltant dels anys mil, que és la data aproximada del sorgiment de l'entitat nacional de Catalunya. I té com a centre les aventures de Tallaferro, que va lluitar contra els moros, però el protagonista del poema és Gentil, el seu fill, que és encisat per la fada Flordeneu, que pren la forma de la seva estimada Griselda, una pastora. Amb Canigó, Verdaguer (Mn. Jacint o Cinto) aconsegueix crear una veritable apoteosi de les terres catalanes. I gràcies a ell es començaren a restaurar els dos monestirs que hi són esmentats: Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà.


Jacint Verdaguer i Santaló va néixer el 17 de maig de 1845 a Folgueroles (Plana de Vic, Barcelona). L'any 1870 fou ordenat prevere. Morí el 10 de juny de 1902 a Vallvidrera (a tocar Barcelona).



CANIGÓ


Cant I: L'aplec. Des de la primera estrofa se'ns presenten els protagonistes: Guifre II de Cerdanya, el seu germà, Bernat Tallaferro de Besalú, i el fill d'aquest, Gentil, que entren a l'ermita de Sant Martí, tornant de caçar pels boscos del Canigó. Gentil demana de ser investit cavaller. Passa tota la nit vetllant les armes en la capella. Al matí és armat pel seu oncle Guifre i participa en un aplec popular que se celebra a l'ermitatge. Allà s'enamora d'una pastora, Griselda, que, “coronat de violes del bosc son front serè”, dansa amb els seus companys una sardana. El pare, que ho adverteix, blasma el naixent amor del jove cavaller. El fil de la narració es trenca quan un joglar entona una cançó -Lo ram santjoanenc- que provoca una baralla entre el jovent congregat en l'aplec. La batussa s'acaba de cop amb l'anunci de la invasió dels moros que ja són a Elna. Tallaferro corre a presentar batalla i Gentil baixa a Cornellà amb el seu oncle, on esperen poder destruir l'exèrcit enemic.


Cant II: Flordeneu. Al castell de Cornellà, Gentil fa la vetlla nocturna i contempla embadalit la resplendor de les congestes canigonenques. El seu escuder li diu que són “los mantells d'ermini de les fades” i que, si en pot prendre un, tindrà tots els poders imaginables. Ell, desitjós de posseir l'amor de Griselda, després de vèncer els dubtes que el seu honor de cavaller li planteja, s'enfila a cavall fins al cim, en una cavalcada esplèndida. A dalt, l'esperen les fades que el porten a la presència de Flordeneu, que pren la forma de Griselda i que l'encisa, fent-lo presoner dels seus encants. Prou recorda el seu compromís de lluitar contra els moros, però es perd en els braços, les paraules i els ulls de la fada canigonenca. El cant s'acaba amb una bella descripció del massís del Canigó i del pla de Cadí:

Allí en un trono verd, que els ulls no veuen

si és fet de boix florit o d'esmeragda,

los dos s'asseuen, en l'encís que els lliga,

ella a mirar lo cel, Gentil sa cara.


Cant III: L'encís. Gentil dorm i les fades el porten dolçament fins a l'estany on l'embarquen en una gòndola, mentre li canten una cançó en que l'inviten a somniar. Despert ja, navega en braços de Flordeneu fins entrar en un palau meravellós de gel, on munten en un carro volador que la fada condueix.


Cant IV: El Pirineu. Volant sobre les crestes de les muntanyes, els dos enamorats ressegueixen el Pirineu, que ens és descrit en unes extraordinàries estrofes on la toponímia, la geografia més precisa i la brillant descripció es combinen amb gran eficàcia. Un llarg poema, gairebé autònom, és dedicat a la “Maladetta”. Reprenen després la fantàstica volada, de retorn cap al Canigó, i el cant s'acaba amb una estrofa on la visió del carro ens és oferta en una doble perspectiva: la d'un pastor que el mira des de terra i la de les estrelles que “des de l'hemisferi aguaiten”.


Cant V: Tallaferro. El poema retorna al pla, on es desplega la batalla ferotge entre cristians i sarraïns. Ens narra el recorregut del comte Tallaferro, des del moment que abandonà l'aplec de Sant Martí fins a trobar els moros amb els quals s'enfronta. El fereixen, és fet presoner i portat en una nau fondejada a Cotlliure. Però aconsegueix de trencar les cadenes i, amb l'ajuda dels fallaires, incendia les barques i allibera els altres cristians captius. El cant s'acaba amb unes paraules del comte a qui un vell fallaire senya les ferides i li pregunta si el fa patir:

No és per mi si sospiro, que és per Gentil,

quan penso, pobre pare, què fa el meu fill?


Cant VI: Nuviatge. Tornem a trobar Gentil i Flordeneu que es passegen per les coves on les estalactites i les estalagmites dibuixen formes plenes de fantasia, i així s'enfilen al cim del Canigó. Es trenca un cop més la narració amb un llarg poema -Lo Rosselló- on juguen la mitologia, la història i la descripció del paisatge en una visió de gran força. A la fi del poema apareixen les goges, que entonaran la cançó Muntanyes regalades. És una magnífica glossa de la cançó popular, que el cor de fades va repetint després que cada goja -la de Mirmanda, la de Galamús, la de Ribes, la de Banyoles, la de Roses, la de Fontargent i la de Lanós- han dit el seu cant.


Cant VII: Desencantament. De fet, forma una unitat amb l'anterior i junts constitueixen el centre del poema. Flordeneu convida les Goges a parlar del Pirineu a Gentil, mentre ella es va a vestir “de l'amor per la gran festa”. Diversos poemes tornen a trencar la narració: El passatge d'Hanníbal, un llarg poema de 14 estrofes, de vuit alexandrins cada una; segueix Noguera i Garona on es glosa una bella cançó popular; Lampègia, un romanç. El cor de fades convida Gentil: “per qui s'acosta/ l'hora d'amor, parla'ns d'amor si et plau”. El Cant de Gentil és una lírica cançó d'amor i de melangia:

Mes, si jo et tinc, ¿per què m'enyoro?;

si tu em somrius, doncs, ¿per què ploro?

Lo cor de l'home és una mar,

tot l'univers no l'ompliria;

Griselda mia,

deixa'm plorar!


Quan la cerimònia nupcial és a punt de consumar-se apareix Guifre, que ha hagut de fugir davant l'escomesa mora que la deserció de Gentil ha fet inaturable. En veure el seu nebot voltat de fades, cantant i tocant l'arpa, s'hi abraona, “lo capbussa i rebat per l'estimball”. Gentil rossola, ja sense vida, fins a la plana del Cadí. Flordeneu plora, desconsolada, abraçada al cos del seu enamorat. Al tercer dia de dol, el carrega a la barca i fa, enmig de plors i sospirs, el darrer viatge. Segueix els torrent, els prats,

... ella ensenyant-los son gojat difunt.

Lo mostra a les estrelles que els ulls clouen [...]

Lo mostra als gessamins que l'ombrejaren [...]

Als miosotis l'ensenya de la riba,

a les gleves de gel que ou sospirar,

d'argent i de cristall a la font viva [...]


Reclama venjança a

... cada turó, cada arbre

l'herba que naix, l'estrella que floreix [...]

... i, amb ses mateixes mans,

congria el torb d'ales de foc, i apila

los núvols sobre els núvols udolants.


Cant VIII: La Fossa del Gegant. Guifre, refet del seu cop d'ira, s'adona del que acaba de fer: ha mort el fill del seu germà. “Com un embriac” baixa de la muntanya per enfrontar-se amb els moros, cercant la pròpia mort. Els troba quan fugen, atiats per les tropes de Tallaferro. Són uns versos ferotges, d'una gran intensitat, que fan flaire de vella cançó de gesta. La lluita amb Gedur, cabdill sarraí, és terrible. El venç i

... sa espasa l'atravessa de part a part.

Cau:

Com un avet que baixa tot rodolant...


i, amb la caiguda obre l'anomenada Fossa del Gegant.


Cant IX: L'enterro. Aquí apareix Oliba -l'abat de Cuixà, fundador del monestir de Ripoll i bisbe de Vic- germà dels dos comtes que es retroben després de la batalla. Guifre comunica a Tallaferro la mort del seu fill “i li fa esment de tot lo de la festa, / li esbrina tots els fets, menos son crim”. Mentrestant, l'escuder, que ha cercat Gentil per tota la muntanya, troba el seu cadàver. L'arrenca de les mans de Flordeneu i el baixa a Sant Martí. Quan Guifre reconeix que ell l'ha mort, Tallaferro l'envesteix amb l'espasa nua. Oliba s'interposa entre els dos germans: tanca de cop la porta de la capella, deixant fora el pare enfollit. Mentre aquest intenta esberlar la porta, Guifre es confessa i rep l'absolució just al moment que Tallaferro aconsegueix entrar. Es llança als seus peus implorant perdó “i davant l'hermosa creu del Salvador / una abraçada aquells dos cors aferra”. Oliba celebra la missa i es fa l'enterrament. Davant de la fossa, l'abat predica i obre els cors a l'esperança de reveure Gentil al cel, segons se li ha manifestat en una visió “mentres per ell lo càlzer oferia”. El comte de Cerdanya decideix quedar-se com a ermità al costat del sepulcre del nebot: “prop de la seva / jo cavaré la fossa meva”. Oliba l'invita a fundar un monastir “empelt de l'arbre de Cuixà”. N'explica la història, des dels seus orígens en el d'Eixalada, que fou destruït per un aigüat.


Cant X: Guisla. Guisla és la muller del comte Guifre. El se n'acomiada en una escena plena de patetisme. Quan li reclama els drets de l'amor promès en el matrimoni, ell li contesta:

-T'estimaré com sempre t'he estimada,

mes, ai de mi!, serà des d'una celda

d'un monestir que sobre l'oratori

de Sant Martí de Canigó s'aixeca.


I quan, després de besar-la per darrera vegada, la deixa,

Llavors escala avall un plor ressona

i un xisclet en la sala li contesta;

ploren amb ell los cavallers i patges,

les dames del palau ploren amb ella,

que veu entrar per on surt ara Guifre

l'espectre glaçador de la viudesa,

amb son cabell estès sobre la cara

i arrossegant la mantellina negra,

caiguts sos braços d'ufanós magnoli

que en sa florida esbrosta la tempesta,

i sos ulls d'aranyó i son front de lliri

ennuvolats amb boires de tristesa.


Sola, la comtessa broda unes tovalles per l'altar de Sant Martí, tot plorant desconsolada. Des del bosc, li arriba un cant d'amor que la corprèn. Es decideix a anar a trobar la donzella que canta. Com ja deveu suposar, és Griselda. En un breu diàleg entre les dues dones, la pastora confessa el seu amor per Gentil. Només de sentir aquell nom, Guisla cau fulminada i Griselda, que acaba de saber la mort del seu enamorat, no pot ni plorar i, com Ofèlia, perd el seny, “hermosa estrella / que s'acluca en la nit de la follia”.



Cant XI: Oliba. Se'ns descriu el claustre, la cripta, la basílica i el monestir que es va construint. Guifre, corsecat pel remordiment, s'aplica obsessivament a cavar la pròpia fossa en la roca.

Sovint, a l'aspra i mortuòria celda

arriba el crit salvatge de Griselda

que, boja, va cridant: -Gentil, Gentil!


Oliba, en canvi, que acaba de fundar Ripoll, es passeja per entre les obres del cenobi i somnia la portalada del nou monestir, que dibuixa impacient una i altra vegada. Verdaguer la refà en unes ajustades estrofes que acaben amb aquests versos:

Qui passarà per sota aquesta arcada

bé podrà dir que, en síntesi sagrada,

lo món, lo temps i eternitat ha vist.


“Mentre llegia sa epopeia Oliba”, arriba la nova de la mort de Tallaferro, negat en les aigües del “Rose”. Al cap d'un temps, mor també Guifre que, en les seves últimes paraules, demana que plantin “la creu, del Canigó al bell cim”.


Cant XII: La creu de Canigó. És ordenat com un gran coral, com l'apoteosi d'un gran espectacle. El cor de monjos l'obre, tot pujant la creu al cim de la muntanya. El cor de fades reclama que es desencadeni la tempesta i barri el pas a aquells que pugen “a profanar el nostre palau”. Els monjos, guiats per la creu, continuen amunt desafiant el torb. El cor de goges intenta resistir i reclama els drets de Flordeneu sobre la muntanya, però veu com el seu palau s'aterra. El cor de monjos contempla ja Catalunya per entremig de la boirada que s'esqueixa i saluden la pàtria:

Oh, salve, Catalunya,

la fosca nit s'allunya,

la nuvolada es fon.


La goja de Mirmanda canta l'adéu a les seves terres, que ara ocuparan els monjos del monestir del Camp. La goja de Galamús abandona també les seves valls i els seus boscos, i la seva veu és substituïda per la de l'ermità de Galamús. La fada de Ribes fuig de la seva vall, tot anunciant la pròxima aparició del comte Arnau, li contesta, però, l'abat Oliba, que canta la futura glòria de Ripoll. A la fada de Fontargent, que fuig de les muntanyes d'Andorra, li respon l'ermità de Meritxell; i a les fades de Roses i Banyoles, el cor de monjos de Banyoles, que recorden sant Mer matant el drac de l'estany, i els monjos de Sant Pere de Roda. La goja de Lanós diu el seu adéu a la terra cerdana, i celebren que s'acabi la nit els pabordes de Núria i Font Romeu. El cor de goges convida Flordeneu a anar-se'n. Ella recorda els seus amors amb Gentil i acaba el seu plor amb una variant de

Muntanyes regalades

són les del Canigó;

per mi bé ho són estades

mes ara no ho són, no!


Fugen les fades i els monjos arriben al capdamunt de la muntanya, on planten la creu i l'adoren. Intervenen en un gran càntic, Oliba, un infant, sant Romuald i sant Martí, sant Ursèol, sant Vicenç, màrtir de Cotlliure, sant Guillem de Gombret, sant Narcís, sants Llucià i Marcià i sant Damas, mentre un cor de sants entona l'himne Crux fidelis. La campana de Sant Martí anuncia la mort de Guifre i els monjos, agenollats, glossen el Proficiscere anima christiana, mentre un infant veu les ànimes de Tallaferro i de Gentil que baixen del cel per acollir-lo. Un cant d'Oliba, el cor dels homes de paratge i un gran cor final clouen el poema:

Glòria al Senyor! Tenim ja pàtria amada [...]

Pàtria, et donarà ses ales la victòria;

com un sol d'or ton astre es va llevant;

llença a ponent lo carro de ta glòria;

puix Déu t'empeny, oh Catalunya, avant.

Avant; per monts, per terra i mars no et pares,

ja t'és petit per trono el Pirineu;

per ésser gran avui te despertares

a l'ombra de la Creu.


Epíleg: Los dos campanars. D'aquest impressionant diàleg entre els cloquers de Sant Martí del Canigó, on s'ha iniciat precisament el poema, i de Sant Miquel de Cuixà ja en parlarem més endavant, perquè constitueix una peça fonamental per a la comprensió del poema. És una contemplació del monestir que hem vist alçar-se, esplèndid, en el cant VII i que ara, en el temps en què escriu Verdaguer, és el “decrèpit Sant Martí”, abandonat, desert, enderrocat, en un contrast colpidor. S'obre aquest epíleg amb un impressionant ressó dels vells Ubi sunt?, davant un espectacle de mort i desolació:

Doncs què us heu fet, superbes abadies? [...]

què n'heu fet, oh valls!, de l'asceteri? [...]

On és, oh soledat, lo teu salteri?

On tos rengles de monjos, presbiteri? [...]

D'Ursèol on és lo dormitori?


Després d'aquesta entrada, tant més corprenedora si es llegeix a continuació del gloriós i triomfant darrer cant del poema, comença el col·loqui entre els dos campanars que ploren llur soledat actual, refan enyorívolament el record de l'antiga grandesa i preveuen, imminent, la seva pròpia ruïna. S'acaba amb unes estrofes que afirmen la perdurabilitat de la muntanya:

“Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no tiraran a terra,

no esbrancaran l'altívol Pirineu”.


- - - - - - - -


El Canigó és, com heu pogut deduir, un poema bèl·lic, místic i fabulós, una història de guerrers, monjos i fades, un poema romàntic, amb totes les de la llei. Canigó ha estat considerada l'obra mestra de Verdaguer. Aquesta exposició té un sentit, el d'animar-vos a llegir el poema si no ho heu fet encara o a fer-ho una altre vegada.

 

Parròquia de Sant Martí d'Empúries.