L'Ascensió de Jesús al cel és una expressió de les primeres comunitats cristianes, que fa referència a la glorificació que va rebre Jesús de Natzaret, després de la seva mort, de les mans de Déu Pare.

La tradició jueva mantenia el símbol de que el cel era com la morada de Déu, simbologia que fou adoptada pel cristianisme. L'ascenció als cels és el símbol de que Jesús és investit de la divinitat de Déu.

L'Evangeli, segons Sant Lluc, ens descriu així l'ascenció de Jesús:

“Després se'ls endugué fins a prop de Betània i, tot alçant les mans, els beneí. I mentre els beneïa, se separà d'ells i era endut cap al cel”. (Lluc, 24,50-51).

Els Fets dels Apòstols descriuen l'ascenció de la següent manera:

“Un cop hagué dit això, a la vista d'ells, s'enlairà i un núvol El sostragué als seus ulls. S'estaven mirant encara fixament al cel, mentre Ell se n'anava, quan se'ls presentaren dos homes amb vestidures blanques, i els digueren: “Galileus, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús, que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà de la mateixa manera que l'heu contemplat anant-se'n cap al cel””. (Fets dels Apòstols, 1,9-11).

Referent als dies que Jesús va estar a la terra després de la seva resurrecció, Sant Lluc, deixeble de Pau i que redactà el llibre dels Fets dels Apòstols (1,1-11), ens parla que Jesús va estar quaranta dies en companyia des seus deixebles.