NIT DE LA PURÍSSIMA

 

Quin cel més blau aquesta nit

sembla que es vegi l'infinit!

L'infinit sense vels

més enllà de la lluna i dels estels...


La lluna i els estels brillen tan clar

en el blau infinit de la nit santa

que l'ànima s'encanta

enllà...


Aquesta nit és bé una nit divina.

La Puríssima, del cel

va baixant per ´queix blau que ella il·lumina,

deixant més resplandors en cada estel.


Per la nit de desembre ella davalla

i l'aire s'atempera, i el món calla:

davalla silenciosa...

Ay! quina nit més clara i més formosa.

 

                                  * * * * * * *

 

LA NIT DE LA PURÍSSIMA


 Aquest poema de Maragall respon a l'interés que va mostrar sempre per la festivitat i la imatge de la Puríssima. En aquest poema, la Puríssima si bé no és el tema principal, és el complement necessari a fi i efecte que el tema -la nit- produeixi uns efectes determinats: la màgia i el misteri al seu entorn, la representació sensorial de l'emoció, la reacció espiritual de l'home davant el dogma, la iconografia tradicional, la pietat popular,... Més freqüentment, però, Maragall al·ludeix a la Puríssima de passada, com a simple dada referencial del calendari: el dia de la Puríssima (8 de desembre) representa l'inici de la recta final cap al dia de Nadal. És com un avís -el primer- de les celebracions litúrgiques i profanes pròpies del mes de desembre: santa Llúcia, la missa del gall, Nadal, sant Esteve, cap d'any.

Galeria
Dreta