EL ROSTRE DE DÉU

 

Quina és la imatge del Déu en qui creiem? Quin rostre té aquest Déu invisible, innominable, inabastable? És només imaginable en una aproximació abstracta? És fruit d'una projecció dels nostres sentiments d'éssers contingents?

Els creients no ens podem estalviar de fer camí en la descoberta del vertader rostre de Déu, d'anar purificant les visions infantils. màgiques, manipulades i de falsos ídols que potser hem heretat o ens hem construït a la nostra conveniència.

No podem fer aquest camí sense entrar en el llenguatge poètic de les paràboles de Jesús que ens mostra la seva experiència del regne. Lluny d'un Déu que mostra una justícia implacable i envia calamitats, el Déu de Jesús manifesta paradoxalment la seva força en la feblesa de la bondat i la compassió: com el pare que acull el fill que ha marxat malament de casa; com el propietari de la vinya que vol feina i pa per tots els que esperen a la plaça; com el samarità que veu el ferit i se li acosta per curar-lo...

Com diu Pagola a Jesús. Aproximació històrica, per a Jesús , la millor metàfora de Déu és la d'aquell que acull els fills perduts, que fa costat als exclosos del pa i del treball, que es compadeix de les víctimes ciagudes en les cunetes...

És aquest el rostre del nostre Déu?

Cal introduir un nou ordre en què la compassió no sigui sols una excepció o un gest admirable, sinó una exigència moral. El regne de Déu es fa present on les persones actuen amb misericòrdia: sigueu misericordiosos, com ho és el vostre Pare (Lc 6, 36)


Salvador Carmaniu, Biòleg, a “El “Full Parroquial”, Diòcesi de Girona, 04/11/18